Guerra Civil

"És tan natural la llibertat que no es valora fins que es perd"

                                                                                                                 Miguel Oliver Massutí

"La llibertat i la pau es guanyen dia a dia exercint-les amb honradesa i respectant la llibertat dels altres"

                                                                                                                 Miguel Oliver Massutí

L'esclat de la guerra

"Un trist juliol, el nostre país rebentà pels quatre costats i aquí, en les nostres illes, la illa de la calma, com diu Russinyol, començà un calvari per a molta gent. Presons, morts i trastorns de tot tipus"

                                                                                                              Miguel Oliver Massutí

El 19 de juliol de 1936 amb l'enrenou del cop entrant a Felanitx, l'alcalde i pare de Miguel Oliver,  Pere Oliver Domenge, havia aconseguit inaugurar el Mercat, una infraestructura important, símbol, com les escoles, del progrés que significà la República, però va entendre que havia de sortir del poble. Recordava Miquel Oliver que tornant aquell dia a casa amb un grup d'amics es creuà amb el seu pare, com tantes vegades, pel carrer, però va sentir gravetat amb la seva salutació "adéu Miquel" no el tornà a veure fins el 1967.

En el temps que va estar en els camps de treball, Miquel va poder escriure a la seva família. Postals amb la imatge de Franco i el segell de la censura, cartes en les quals deixa veure com era la vida en els camps o com s'organitzaven les visites. Les cartes van dirigides a la seva mare que es trobava en la presó de dones de ca Sales de Palma o als seus germans a casa dels oncles amb els quals van viure aquells anys. En totes es detalla l'estat de salut en que es troben i es fan encàrrecs per a cobrir necessitats. En la  darrera des dels camps de Mallorca, ja acabada la guerra, ja se sospitava un trasllat dels presos a la península

Correspondència des dels camps de Mallorca

Durant el poc temps que va estar a Madrid, Miquel va tenir l'oportunitat d'escriure a la seva mare i als seus germans. En totes les cartes des de Madrid s'observa la incertesa sobre la propera destinació, però també l'esforç per transmetre normalitat, en alguns paràgrafs sembla que estiguessin de viatge gaudint de veure un lloc desconegut. Però la realitat és que, encara que la guerra ha acabat, segueixen en captiveri.

Correspondència des del camp de classificació de Madrid

El viatge a Tetuan va ser un infern de brutícia, fam i por. Van viatjar durant tres dies en vagons de bestiar tancats amb portes corredisses. Van parar de nit en alguna estació  d'Andalucia i van veure els desastres de la guerra en les andanes. A Algesires van embarcar fins a Ceuta i d'allà­ a Tetuan. També es conserva correspondència des de Tetuan. Un camp dur, però un lloc que pel seu exotisme va despertar la curiositat d'un esperit­ jove i curiós.

Correspondència des del camp de Tetuan

Aquest document de llibertat costà molt d'aconseguir, Va ser per a sortir de Tetuan on més van patir les conseqüències de l'error d'haver estat classificats com "presoners de guerra". No arribaven llistes de llibertat per a presos que no havien estat en el front i ells venien de Mallorca on no hi havia hagut batalla. La sort (en moltes ocasions Miquel pensà que havia tingut sort) va fer que un nou comandament en el camp detectés el problema i els inclogués en la primera ordre de llibertat amb el mandat de presentar-se a les autoritats corresponents a l'arribar A Mallorca, tots menys Miquel, que havia nascut a Barcelona, i per més que intentà explicar que estava enquadrat a Mallorca i que no tenia ningú a Barcelona, va ser enviat a Catalunya. Es va trobar sol i sense possibilitat de tornar a casa. En aquell temps per a viatjar es necessitava un salconduit, sense autorització no es podia agafar cap vaixell ni tren i Miquel només tenia salconduit  fins a Barcelona. Es va allotjar uns dies a casa d'uns familiars fins que decidí anar a capitania i, altra vegada la sort, li va posar davant una persona amable que li va fer un permís per a arribar a Mallorca. 

El 26 de maig de 1940, un dia després d'abandonar Àfrica, en la primera aturada a la península, Miquel pot escriure als seus germans per a explicar-los la situació en que es troba i els seus plans per a arriba a Mallorca. És una carta lliurada en mà per un dels companys que van viatjar directament a la illa i, per això, Miquel aprofita per a advertir als seus germans sobre la censura del correu i el perill de descriure "moments amargs" en les cartes.

Espelúy, Jaén                                                                                           16/5/1940

Com havia estat reclutat abans de ser detingut, el fet d'estar militaritzat abans d'entrar en els camps de concentració, el va salvar d'haver de complir el servei militar una vegada alliberat. En el mateix pròleg deia: 

"Arribat A Felanitx, vaig trobar un trist panorama. Mon pare en l'exili, ma meva mare a la presó i els germans vivint a cases de familiars que els havien acollit ja que la nostra casa havia estat requisada per allotjar-hi la família del cap del batalló, [...] Havia de plantejar una nova vida i en un ambient majoritàriament hostil o indiferent, les perspectives eren més aviat dolentes. Però almenys tenia una certa llibertat,dic certa perquè la llibertat estava molt deteriorada en tots els nivells." 

Quatre anys després tornava a Felanitx i de nou havia de presentar-se en l'Ajuntament, però bastant havia passat ja per a que la veu severa de l'alcalde el ferís més, aquest li va recordar l'acció política del seu pare, va acusar a la seva mare i als seus familiars i li va perdonar la vida enviant-lo a casa fins a nova ordre. El van enviar a una caserna, en el santuari mallorquí de Cura, a treballar com a telegrafista , altres amics van córrer pitjor sort i van ser enviats a camps de concentració en la península. En la caserna va poder reprendre els estudis. Li donaven permís per a anar a examinar-se a Barcelona que encara estava remoguda, si agafaven maquis entrant pels Pirineus, es disparava l'alerta i tots els que estaven de permís havien de tornar immediatament a la caserna.

Va estar dos anys estudiant, van alliberar a la seva mara i la família es va reunir de nou a la casa.

 
"Quatre anys després, el 1941, quantes coses havien passat! ens trobàvem tots, menys mon pare, reunits de bell nou, a ca nostra. Sortíem d'un malson, d'un trist període en el transcurs del qual havien passat moltes coses que calia superar. Havien mort amics, mai no oblidats i l'horitzó era més que fosc. Això, no obstant, la família estava de nou reunida i teníem relativa llibertat, la llibertat que podien tenir els qui estaven marcats, en un règim dictatorial sortit d'una guerra civil. Havíem de recuperar forces per a reconstruir el present pensant en el futur. Estàvem tots junts, que ja era molt, però la tasca es presentava dura i complicada. Amb tot, teníem l'esperança que un dia, més o menys llunyà, el pare podria tornar, les nafres anirien cicatritzant i el país recobraria, tard o d'hora, la llibertat perduda. Amb aquest esperit emprenguérem  el camí cap al futur. Però això ja és altra història" 

Miquel anava i venia de Barcelona per acabar els seus estudis, però no va tornar a viure a Felanitx, "millor no aparéixer pel poble", anava a veure la família però vivia a Palma, a casa del seu oncle Miquel Massutí Alzamora i la seva dona Dolors Oliver Domenge, germans, de la seva mara ell, i del seu pare ella, oncles per ambdues parts i referents importants en la seva vida.  

Va obtenir Llicència Absoluta el 30 de novembre de 1955 segons consta en el document oficial original. 
 

Ni reconeguts ni indemnitzats

 
En 1990 els Pressupostos Generals de l'Estat van incloure una partida per a indemnitzar a les persones que havien estat en presons i camps de concentració per motius polítics durant la guerra civil. La dificultat per a aconseguir la documentació oficial i certificacions que es requerien de fets esdevinguts en temps de guerra o de dictadura militar, van frustrar les expectatives de molts damnificats. Per altra banda el devessall de peticions va dificultar la tasca de l'Administració que es va veure desbordada i va demanar als interessats que cadascun sol·licités les certificacions en els organismes pertinents. Aquestes gestions van ser positives en l'àmbit local, amb un certificat expedit en 1990 per el llavors batle de Felanitx, Cosme Oliver, certificant la reclusió de la família Oliver Massutí en la seva casa amb guàrdia armada en la porta i la situació que van viure Miquel i la seva família. Van ser, en canvi, decebedors a nivell estatal, ni Institucions Penitenciàries, ni el Ministeri de Defensa van poder acreditar la privació de llibertat per un temps igual o superior a tres anys, necessari per a obtenir la indemnització, i tampoc va poder, per tant, en 1992 el Ministeri d'Hisenda concedir a Miguel Oliver la indemnització per privació de llibertat.