Miquel Massutí Alzamora

Miquel Massutí Alzamona per Miquel Massutí Oliver

Una nova generació, jove i entusiasta, ha vengut a engrossir els membres de la societat científica mallorquina des dels anys quaranta, però la majoria, no ha conegut, o recorda malament, la figura de Miquel Massutí Alzamora, que des dels anys trenta fins als cinquanta va ser un forjador hàbil i prudent, constant i silenciós, del renaixement cultural intens, de les nostres illes, a les quals va dedicar les seves millors hores, i no pocs i continuats afanys de la seva vida. 

Miquel Massutí va néixer a Felanitx en l'any 1902. El seu pare, Miquel Massutí Roig, fou director del Banc de Felanitx i la seva mare, Magdalena Alzamora Riera, que era una dona d'extraordinària cultura, el preparà per als primers anys de batxillerat, estudis que més tard acabà a Palma, on va obtenir el títol de batxiller en 1918. A la Universitat de Barcelona va cursar, després, la carrera de Ciències Naturals, per la qual, des de molt jove sentia una especial atracció. Es va llicenciar en 1924 i es doctorà a la Universitat de Madrid en 1942, amb la tesi sobre els copèpodes de la badia de Palma. Des de 1925, ingressà com becari a l'Institut Espanyol d'Oceanografia, i n'efectuà les pràctiques en el laboratori de Palma.

Quan l'any 1927 es van convocar oposicions per a la plaça d'ajudant de laboratori al mateix centre, la va aconseguir amb brillants exercicis. L'any 1928 ingressà com a membre de la Reial Societat d'Història Natural de Madrid, que en aquells temps d'escassa especialització reunia gairebé la totalitat de naturalistes espanyols.

Els seus primers treballs científics versaren sobre el plàncton de la badia de Palma, treballant i publicant conjuntament amb el director del Laboratori, el Dr. Francisco de Paula Navarro, primerament als locals de l'edifici de Portopí i, posteriorment, al nou edifici que es va edificar en s'Aigo Dolça. L'atracció que van exercir sobre ell aquests primers estudis sobre el plàncton, van motivar, més tard, que es desplaçàs a l'estranger (1928 i 1931) per seguir més directament l'ensenyances dels més famosos investigadors en aquestes matèries, els professors Paulsen i Rose, el que va representar el desenvolupament i l'especialització d'aquestes investigacions, de les quals va ser un dels primers i més fervents pioners en el nostre país.

 

Dins l'entorn social dels anys trenta, el debat polític es va intensificar en tots els nivells, fins i tot en el científic i cultural, ja que la República representava una gran esperança. Els regionalistes van retrocediren fins al punt de desaparèixer com força política. Sols a partir de l'Associació per a la Cultura de Mallorca i d'altres societats econòmiques i socials, es va promoure el primer avantprojecte d'Estatut d'Autonomia per a Mallorca i Eivissa, retirats els representants de Menorca. Al parlament d'Espanya es va debatre la possibilitat de federar les regions autònomes, conjuntament amb la separació de l'Estat i l'Església, i el vot de les dones; tot això amb una influència decisiva des de 1933.

Miquel Massutí implicat en aquest entorn sociocultural i polític, va signar la Resposta al Missatge dels Catalans i l'avantprojecte d'Estatut d'Atonomia. Militant del Partit Republicà Federal, en començar la Guerra Civil fou detingut i empresonat a Can Mir. Tots aquest fets van marcar, ja per a sempre, tant física com espiritualment, el devenir de Miquel Massutí.

Ja en la postguerra, el 1940, és nomenat director del Laboratori Oceanogràfic de Balears, a Palma, i ​​posteriorment, en 1944, professor adjunt de la Secció de Biologia Marina de l'Institut de Biologia Aplicada del CSIC. El 1948, li va arribar una distinció internacional, que l'honrava plenament, ja que demostrava l'estimació que se li tenia a l'estranger i a la seva obra en l'àmbit internacional: el nomenament de vicepresident de la Comissió Internacional per a l'Exploració  Científica del Mediterrani, amb seu permanent a Mònaco.

Esperit inquiet, amant de la terra que el va veure néixer, va dedicar també no poc temps a altres activitats relacionades amb la cultura general de les nostres illes. La figura de Ramón Llull el va seduir des dels seus llibres, en els quals en plena època medieval va començar a exposar determinats temes, com ara la teoria lul·liana de les marees, la brúixola, la alquimia i tants d'altres. Tot això el va dur a ser nomenat professor, el 1943, i posteriorment Magister de la Majoricensis Schola Lulistica, a la presidènciade l'Associació per a la Cultura de Mallorca i a col·laborar amb freqüència en la revista  la Nostra Terra, com també a ser membre, sempre molt actiu, de la Societat Arqueològica Lul·liana. 

[...] 

Alt, magre, de caràcter alegre i acollidor, amic de tots, Miquel Massutí, atreia tots aquells que sentien afició pels estudis de la natura. Per això, no és estrany que en el seu entorn s'escampàs la llavor que en aquests dies de postguerra resultava propici per a agrupar els naturalistes amants de les ciències naturals i existents a Mallorca, dispersos uns a Palma i altres en diferents pobles de la illa. El moment resultava oportú, i d'aquesta manera, en Nadal de 1947 es reuniren amb Miquel Massutí, un grup de professionals , com l'apotecari Gamundí (ben conegut pels seus treballs sobre diatomeas) i els botànics Palau, Garcies i Cañigueral i altres que es dedicaven a grups d'insectes, mol·luscs, aus o roques i minerals. Aquests, reunits en el Col·legi de Farmacèutics de Palma, van tractar la creació d'una Societat que dedicàs especial preferència a aquesta classe d'estudis, a la vegada que es tractava de reunir d'aquesta manera tots els elements dispersos arreu l'illa, per a emprendre l'estudi de la flora, la fauna i les geològiques insulars.

El doctor Massutí va desplegar la seva activitat en aquest sentit i amb amabilitat i entusiasme va aconseguir reunir un primer grup, que va representar el primer conjunt de la futura Societat d'Història Natural de les Balears. Com a delegació regional de la Reial Societat Espanyola d'Història Natural de Madrid i amb el compromís de publicar exclusivament en el bolletí de l'esmentada societat, aquest grup va funcionar durant els primers anys.

En 1954, la Societat d'Història Natural de Balears va arribar a la seva plena independència, es va separar de la de Madrid i va publicar el seu propi bolletí gràcies als seus membres i a la disposició econòmica de diverses entitats locals. Massutí en fou elegit president i des dels seus primers mesos va saber encaminar tot el grup en una fecunda activitat: conferències, notícies, troballes, cites, etc., varen anar apareixent a les pàgines dels seus primers bolletins. La seu de la nova entitat es va situar durant aquells anys en la sala d'actes de l'esmentat Col·legi de Farmacèutics, on es portaven a terme unes sessions mensuals molt concorregudes i es guardaven en els seus locals les riques col·leccions botàniques de Palau i Garcies.

Malhauradament, la tasca iniciada per tots els associats no va poder ser encoratjada i seguida pel seu primer president, que ens deixava  prematurament, després d'una breu malaltia, el 30 de desembre de 1950. Però, gràcies als seus esforços, la Societat, en gran part creada i dirigida en el seu primer caminar, ha seguit la seva marxa regular i ascendent, any rere any, amb l'objectiu de conèixer cada dia més la natura de les nostres illes. Els seus estudis en el camp de la biologia marina foren els primers que obriren àmpliament el camí del coneixement del plàncton del Mediterrani occidental, els quals es mantenen útils i eficaços encara avui. La seva vida i la seva tasca diària es varen veure truncades en la plenitud dels seus millors anys d'investigador, i no li va ser possible assolir tots els seus objectius planificats.

El 1950, va morir a Palma, als 48 anys d'edat, deixant tot un exemple d'una vida cristiana dedicada a la ciència, a la seva família i a les seves amistats. 

Els escribes hebreus, que varen deixar escrites les seves més antigues creences en la història bíblica de la creació, estaven convençuts que una vegada que Déu va crear l'oceà va deixar que el Sol i la Lluna brillassin sobre aquest, abans que començassin a aparèixer els primers animals, els que nedaven i, després, els que volaven. I va passar un altre "dia bíblic" abans que els animals de la terra i, per acabar, l'home, fossin presents sobre la Terra.

Podríem preguntar-nos per què els primers pobles semites, que deixaren prova escrita de les conviccions ancestrals milers d'anys abans que Darwin concebés la seva teoria de l'evolució i la selecció natural, van poder presentar una cronologia -encara que fos en forma de paràbola- tan ajustada als fets reals, que han estat reconstruïts pels moderns paleontòlegs, després de difícils excavacions i observacions científiques.

Algú ho podrà atribuir a la inspiració divina i d'altres, a un enginyós raonament de pensadors antics. Fora quin fora el cas, disposam actualment de proves científiques del fet que la vida va començar realment a el mar i, gràcies a la moderna ciència, tenim capacitat d'entendre per què va ser així i per què la vida a la Terra seguiria sent encara impossible, tant ara com en el futur, sense la vida en el mar.

De tot això, sembla resultar-ne la llei següent: la vida animal a l'estat de cèl·lula aparegué al mar i ha procurat conservar sempre, a través de la sèrie zoològica, les seves cèl·lules en estat marí.

Record que em deia mon pare que un organisme viu, per elevat que sigui el seu lloc dins l'escala animal, sembla un veritable aquari marí en el qual hi viuen, en les condicions aquàtiques del seu origen, les cèl·lules que el constitueixen; es podria dir que cada ésser viu conserva un trocet de mar dintre seu.

I tot això, que pot semblar com una figura, entre poètica i bioquímica, crec que en el nostre cas de mallorquins, illencs i biòlegs mediterranis, que duim l'avior de la mar dins el moll dels ossos, és una veritat real i, fins i tot, una necessitat per a viure.