Institut Espanyol d'Oceanografia 1967-1982

De la investigació a la gestió 

Destacava el seu company i amic, Orestes Cendrero, recordant Miquel Oliver, que "Va arribar a Madrid en uns temps molt poc favorables per a l'Institut. La plantilla estava congelada, els pressupostos eren miserables, els laboratoris costaners disposaven només de cinc mil pessetes mensuals (quantitat ja ridícula en aquells anys) per a totes les despeses corrents i estaven instal·lats en edificis vells i insuficients, dotats d'un material científic totalment antiquat, la seva flota consistia en tres o quatre petits vaixells de no pas més de dotze metres (el Xauen, pertanyia a l'Armada; es va retirar del servei el 1970). En resum, l'Institut subsistia de pur miracle. Oliver, dotat d'una gran perspicàcia, es va adonar de seguida de les enormes possibilitats per revitalitzar l'Organisme que oferien els plans de desenvolupament posats en vigor pel Govern d'aquells anys i es va llançar sense dubtar-ho a la difícil tasca".

"Amb la seva habilitat negociadora, el seu do de gents, el seu entusiasme contagiós i, sobretot, la seva enorme estimació per l'Institut, al que s'havia proposat fermament treure de la postració en què es trobava, va aconseguir que amb càrrec als esmentats plans se li assignessin uns pressupostos que van ser no només la seva salvació, sinó la base del desenvolupament material i científic que va assolir en la dècada dels 70 del segle passat."

[...]

"Però el més important va ser la incorporació d'un gran nombre d'investigadors joves i entusiastes, molts dels quals van poder completar la seva formació en altres països; gràcies a aquestes persones la qualitat dels projectes científics de l'Institut va poder aviat fer-se molt dignament amb les de no pocs d'aquests països i les opinions dels oceanògafs espanyols van començar a tenir pes als organismes especialitzats internacionals. Una prova d'això va ser el que un veterà biòleg de l'Institut Científic de les Pesques Marítimes de França va manifestar a uns dels autors d'aquestes línies amb el que va coincidir en una reunió a primers dels anys 80: "No fa molt els oceanògrafs espanyols venien a França a aprendre, ara, els francesos van a Espanya i aprenen".

Modernització de tots els centres costaners

Continua explicant Orestes Cendrero en el seu escrit "La infraestructura es va reforçar de manera impensable, amb nous edificis per als laboratoris de Palma de Mallorca, Santander, Mar Menor i A Coruña, a més de deixar compromesa la construcció dels de Santa Cruz de Tenerife, Màlaga i Vigo, a tots els quals es va dotar de vehícles per al servei per primera vegada en la història de l'Institut; el material científic es va modernitzar per complet; es vaconstruir el primer vaixell oceanogràfic civil espanyol d'altura, el "Cornide de Saavedra", que va entrar en servei el 1972 (fins aleshores totes les campanyes oceanogràfiques s'havien realitzat utilitzant vaixells de la Marina Militar i pesquers"

"El suport d'Oliver al seu vell Institut no va acabar quan va marxar d'ell; des de la Secretaria General de Pesca Marítima va aconseguir que en els pressupostos de l'Estat es multipliqués per quatre el capítol d'inversions de l'Organisme, amb la qual cosa li va donar un altre formidable impuls"

Constants viatges a Europa i l'Àfrica

En aquella època van començar també els constants viatges des de la Subdirecció i la Direcció de l'Institut Oceanografia i, posteriorment, des de la Secretària General de Pesca Marítima.

Portugal, Angola, Senegal, França, República de Sud-àfrica, són alguns dels visats d'entrada segellats als passaports de Miguel Oliver, entre els anys 1977 i 1987. Als certificats internacionals de vacunació de l'OMS, se certifiquen les constants vacunes contra la febre groga, el còlera o la verola