Negociacions Marroc i Mauritània
Marroc
La victòria socialista d'octubre 1982 va desencadenar les alarmes en el govern del Marroc. El 14 de novembre de 1976, primer aniversari dels Acords de Madrid, en els que Arias Navarro havia lliurat l'administració territorial del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània, Felipe González havia viatjat als camps de refugiats de Tinduf i havia promès que el PSOE "serà amb el poble sahrauí fins a la victòria final" i havia mostrat la seva aposta per l'autodeterminació del poble sahrauí, la seva repulsa als acords de Madrid i el seu suport al Frente Polisario.
El 28 de març de 1983 Felipe González va viatjar al Marroc en el seu primer viatge oficial a l'estranger com a president del govern. Pretenia establir un ambient de confiança amb el govern alauita. Alhora Alfonso Guerra visitava Alger amb el mateix objectiu. Guerra va tornar sense reconèixer la sobirania del Sàhara Occidental i Felipe González va actuar amb moderació. El Frente Polisario no va rebre suport directe d'Espanya i González va començar a parlar d'una nova política global cap al Magrib. La premsa del moment va recollir les declaracions del president espanyol a la seva tornada: va confirmar la voluntat del Govern espanyol —resumida en la fórmula: «no ingerència i no inhibició»-, encara que va assegurar que si algun organisme internacional sol·licités d'Espanya suport, ajuda o col·laboració per consolidar el procés de pau o per engegar el que desemboqués en un referèndum, estaria disposat a prestar l'esmentada col·laboració. Va explicar que en cap moment els seus interlocutors no havien fet referència al problema de Ceuta i Melilla, «i això és d'agrair».
La Premsa marroquina, tanmateix va posar èmfasi en el problema de Ceuta i Melilla, afirmant que: el aixì com ho és la pesca per a Espanya, és el que els marroquins tenen més present en el seu ànim.
http://contrapunteo-hispanomarroqui.blogspot.com.es/2014/03/felipe-gonzalez-un-socialista-en-la_813.html
http://www.raco.cat/index.php/revistacidob/article/viewFile/86667/111681
http://www.march.es/ceacs/biblioteca/proyectos/linz/documento.asp?reg=r-7998
En aquest escenari calia negociar l'acord de pesca entre Espanya i el Marroc. Miquel Oliver Massutí encapçalava la delegació espanyola.
Sorprenentment, dies després del viatge de González a Rabat, i sense previ avís, el Marroc va prohibir als vaixells pesquers espanyols pescar en la meitat de la costa del Sàhara, entre el Cap Bojador i Laguera.
El 8 d'abril de 1983, Miquel Oliver va viatjar a Rabat, sense conèixer les raons per les quals el Marroc havia prohibit pescar a la costa sahariana. En roda de premsa
es mostrava optimista encara que reconeixia: "Aquestes no són maneres apropiades per a una classe política. Suposo que mentre va durar la visita de Felipe Gonzalez, els alauites no preveien
prendre aqueta mesura, si hagués estat així ho haurien comunicat en les entrevistes que es van celebrar". "No crec que sigui una posició de demostració de força en les negociacions ja que
aquestes ja tenen prou duresa". "La missió de la Secretària de Pesca és aconseguir que la nostra flota pesqui en les condicions més rendibles possible. La política internacional no és competència del
meu departament". Miquel Oliver va informar també que ja miraven a altres possibles caladors i ja mantenien converses amb Tanzània, Madagascar, Índia, Colòmbia, el Brasil i Mauritània,
amb qui ja s'estava a punt d'iniciar les negociacions per a un acord pesquer".
El Marroc va presentar el seu document per a la negociació que incloïa:
- Reduir en un 70% el volum de captures per protegir les seves reserves. Madrid defensava mantenir el volum de l'acord vigent amb un compromís gradual
d'autolimitació.
- Sobirania per establir les zones prohibides per raons de seguretat.
- Falta de contrapartides econòmiques. Madrid el deixava pendent fins a conèixer el volum de captures permès.
L'1 d'agost de 1983 es va firmar l'acord de pesca entre Espanya i el Marroc per pescar en aigües sahrauís.
Mauritània
El 5 de juliol de 1984, Mauritània va acceptar, després d'un lustre de contenciosos amb el nostre país, reprendre immediatament les negociacions d'un acord pesquer amb Espanya, i ho feia en el transcurs de la Conferència Mundial de Pesca que se celebrava a Roma els últims dies de juny, sota els auspicis de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO), i en la qual Espanya va tenir un paper destacat a només un any d'incorporar-se a la Unió Europea. Tot i així, la sobtada decisió de Mauritània, va obligar els caps de la delegació espanyola -el secretari general de Pesca,Miguel Oliver, i el director general de relacions pesqueres internacionals, Luis Casanova- a abandonar la conferència i no ser presents en la clausura ni en les conclusions. El País 30 de juny de 1984
La premsa es va fer ressó de l'importantíssim paper de l'administració pesquera espanyola en la Conferència. Es va destacar la presència de representants espanyols en la comissió redactora del document final i en la vicepresidència de la conferència i la rellevància internacional que va tenir la intervenció del rei Joan Carles I; diverses delegacions (Índia, Xina i algunes nacions llatinoamericanes) van incloure en les seves intervencions davant del ple de la conferència, referències elogioses al discurs pronunciat pel monarca en l'acte d'obertura, la redacció del qual va estar a càrrec de Miquel Oliver Massutí, segons l'agraïment que li va enviar el Secretari de la Casa del Rei, Sabino Fernández Campo.
Miquel Oliver va tenir un paper protagonista en l'acostament de Mauritània que va portar, posteriorment, a la firma d'importants acords pesquers. Va encapçalar la delegació espanyola en nombroses ocasions i va liderar trobades al més alt nivell. Interessat des de sempre pel món àrab, que considerava part de les seves arrels mediterrànies, Miquel Oliver va emprendre amb especial sensibilitat aquesta tasca. Se sentia còmode en les seves visites a Mauritània i no dubtava a vestir-se una túnica àrab i gaudir d'un cuscús amb les mans en una haima al desert quan els amfitrions els convidaven. Amb tot, l'acostament no va ser fàcil, van ser unes negociacions llargues i dures, amb moments molt complicats des del punt de vista diplomàtic i que van implicar tot el govern espanyol, com queda constància a la carta que, el llavors ambaixador a Mauritània, Gumersindo Rico, va fer arribar a títol estrictament confidencial a Miquel Oliver amb motiu d'una visita de Miquel Oliver a Mauritània el març de 1984. Deia l'ambaixador "Tenint en compte la condició de membre del Comitè Militar del teu interlocutor principal, la possibilitat de què l'eventual contrapartida oficial espanyola -crèdit o el que sigui- es canalitzi eventualment cap a material de guerra del que tan necessitat està -i més ara- aquest país (que aquest material pugui ser reconduït cap al Polisario, com m'han dit a Madrid, és absolutament impensable)"
Versión para imprimir 